Videocàmeres i drets fonamentals

Videocàmeres i drets fonamentals

Videocàmeres i drets fonamentals

En el dret laboral (art. 4 i 18 Estatut dels Treballadors) es disposa que en la relació laboral, els treballadors tenen el dret al respecte a la seva intimitat i la seva inviolabilitat. Per altra part, la mateixa norma (art 20.3) estableix que l’empresari podrà adoptar mesures adequades en matèria de vigilància i control del compliment del treballador. A vegades aquests drets xoquen i poden originar diversos conflictes. La qüestió és: en  un procés judicial per acomiadament, es pot  utilitzar una gravació  on es constata,  com  algun treballador s’està apropiant béns a l’empresa? No podem oblidar que la gravació autoritzada o no, efectuada per una videocàmera a un empleat  en la seva feina, suposa de per si una intrusió en la vida privada. Veurem a continuació que diuen els tribunals.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), ha dictat una sentència, en el “cas Lopez Ribalda i altres contra Espanya” que té una gran rellevància jurídica i pràctica. La sentència recull els fets que són els següents:

El responsable d’una cadena de supermercats, detecta determinades irregularitats en els nivells d’estoc de les seves mercaderies; fet que suposa unes importants perdudes econòmiques mensuals. La direcció i amb la finalitat de descobrir l’origen de l’esmentat problema, decideix instal·lar un sistema de videovigilància ocult, en les caixes per confirmar les seves sospites. Els treballadors no són advertits d’aquesta instal·lació, encara que sí són informats de la instal·lació d’altres càmeres situades en les entrades de la tenda (control de clients). Aquestes càmeres ocultes van captar a diferents treballadores que per sí mateixes o ajudades per altres companyes o per clients, com s’apropiaven de productes de l’empresa sense pagar-los. L’empresa, es reuneix amb totes les treballadores implicades i mostra les imatges que prèviament s’havien visionat per la direcció de l’empresa i pels representants dels treballadors. Les 5 treballadores són acomiadades (però 3 d’elles signen un acord, pel qual es comprometen a no impugnar l’acomiadament a canvi de que l’empresa no iniciï accions penals contra elles. Però malgrat l’acord, totes les treballadores presenten demanda d’acomiadament, essent declarada la procedència en totes les instàncies judicials, per considerar la mesura proporcional.

Quines conclusions va treure l’Alt Tribunal Europeu?, doncs que en aquest assumpte hi ha hagut una vulneració del dret a la intimitat i els reconeix una indemnització de 4.OOO euros a cadascuna d’elles per dany moral, però el tribunal considera, per altra part, que no hi ha vulneració del seu dret a la tutela judicial efectiva (s’han aportat altres proves que demostren que la conducta és digna de sanció) perquè  les demandants han tingut un procés just i en conseqüència els acomiadaments són procedents.

Però per quin motiu l’Alt Tribunal, considera que s’ha vulnerat la vida privada de les  treballadores? Per dues raons principals:

1.-) Que les treballadores tenien dret a ser informades de manera prèvia, explícita, precisa i inequívoca de l’existència de la instal·lació de les càmeres que monitoritzaven la seva activitat i en aquet cas concret no es va fer. Aquest deure d’informació ho imposa la Llei de Protecció de Dades i té per objectiu no només garantir la pròpia intimitat i privacitat, si no també els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició.

2.-) També  en aquest cas concret, no es compleix amb el criteri de proporcionalitat, establert per la Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals (LOPD), ja que la instal·lació de les càmeres secretes va afectar a tots els treballadors de forma indiscriminada  i perllongada, sense que existís una prèvia sospita (perquè les mesures de control realitzades puguin ser vàlides  en un procediment judicial s’ha de posar tots els mitjans a la seva disposició per tractar de limitar el control a aquell o aquells treballadors que raonablement poguessin estar cometent actes punibles).  L’Alt Tribunal afegeix, que els Tribunals Espanyols no van realitzar una ponderació justa entre el dret de les treballadores al respecte a la vida privada dels empleats  i del dret de direcció, organització, control i protecció que tenen les empreses de la seva propietat. No oblidem que la validesa del control empresarial passa per l’obligació d’informació prèvia del treballador i la necessitat que el control sigui idoni (mesura apropiada per aconseguir l’objectiu), necessari (es a dir, que no hi hagi un altra mesura més moderada per aconseguir l’objectiu) i proporcional (que es derivin més beneficis per a l’interès general que perjudicis sobre altres bens o valors en conflicte). Si és ben cert, que l’empresari té tot el dret que li dóna la normativa laboral a instal·lar càmeres per protegir el seu patrimoni, no és menys cert que sempre s’ha de fer amb el màxim respecte als drets fonamentals dels treballadors.

En relació amb si els acords transaccionals es van obtenir sota coacció de denunciar els fets a la justícia penal (tal com van denunciar les demandants), l’Alt Tribunal, prescriu que l’oferta de l’empresa suposa l’exercici legítim del dret a decidir o no un procés penal contra unes treballadores que ja han admès voluntàriament la seva participació en els robatoris.

La resolució d’Estrasburg suposa un toc d’atenció al sistema judicial espanyol, perquè  actuï amb major contundència en la defensa dels drets fonamentals dels treballadors, com són el dret  a la intimitat i a la privacitat.

Jose Luis solans Pueyo

Doctor en Dret. Professor de l’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida.