jose-luis

El fracàs: una experiència necessària per a l’empresari? (1)

Quan escrigui el terme empresari, no em referiré a les multinacionals o a les grans corporacions, sinó als petits despatxos o bufetes professionals, comerços o botigues, tallers, perruqueries, en resum petites i mitjanes empreses, que són el 93% de l’empresariat d’aquest país i que tenen moltes dificultats no ja solament, per a la creació, instal·lació, implantació o consolidació d’una empresa, sinó també, a vegades, per  mantenir-la únicament oberta i sobreviure amb dignitat. Però, entre els problemes que tenen, està sobre tot  la por a fracassar en l’intent de materialitzar una bona idea empresarial. No cal ser empresari, (estic envoltat de professionals i empresaris que es dediquen al món de l’empresa, tant a nivell familiar, com amics i companys, tots gent de Lleida), per arribar a comprendre les seves il·lusions, projectes i esperances, però també els seus  problemes, dificultats, incerteses, angoixes, vicissituds, dubtes i  perquè no dir-ho, els seus fracassos i  errors que acompanyen massa sovint als emprenedors en el seu intent de crear una empresa (en un altre article, intentarem diferenciar entre el que és un emprenedor i un empresari).

A Espanya encara és penalitza i ens avergonyeix  fracassar com  a empresari, però les noves generacions d’emprenedors ja han perdut la por, o com a mínim ja  no en tenen tanta. El fracàs i l’error són  paraules consubstancials i van inseparablement unides a la vida empresarial. És extremadament difícil crear una empresa i que tot surti bé a la primera. Tot procés consta d’una part inevitable que és l’error i  s’ha d’afrontar com una part més del procés empresarial. Ser empresari consisteix en assumir riscos, tenir una responsabilitat personal i social, ser prudent, vèncer la por, ser ambiciós, compromís personal, jornades interminables, tensions financeres, capacitat immensa de sacrifici, possibilitat de fracassar i tornar a començar de zero (encara que aquesta possibilitat sigui molt dura econòmica i psicològicament). En resum l’empresari és d’una raça especial i ha de tindre una gran passió pel món empresarial. Però l’empresari té por al fracàs i a vegades al ridícul. Inclús els inversors privats tenen aversió al risc i al fracàs.

En aquest país és perdona  l’error, però no és  perdona mai ni l’èxit en el món dels negocis o empresarial ni encara menys el fracàs. Però el fracàs no és un monopoli del món empresarial  No excusem i perdonem tanmateix a les persones pel fet de ser persones i que poden fracassar en tots els ordres de la vida, tant a nivell personal, com en el món escolar i universitari i en el sentimental, familiar o el professional i tornen  a començar de nou amb renovades forces, il·lusions i la societat considera aquest fet com a normal i natural i  maduren en l’experiència? Perquè, doncs no ho fem respecte a l’empresari  que a més a més que inverteix i arrisca els seus diners, en un temps de crisi que no és gens fàcil invertir, no sap  amb seguretat sí obtindrà algun benefici? S’ha de dir amb tota rotunditat que un fracàs no significa ser un fracassat ni en el món personal ni en l’empresarial.  L’intent de crear una empresa o negoci és molt difícil  i per tant, no deixa de ser una experiència  i que aquesta es pot   transformar en una gran oportunitat. Està del tot demostrat que del fracàs es pot aprendre i que fins i tot, pot ser positiu sempre i quan ens serveixi com un valor de cara al futur. Els emprenedors anglosaxons  experimenten 3,75 fracassos abans d’arribar a l’èxit i les entitats bancàries, a l’hora de concedir un crèdit, valoren positivament el fet de que un empresari hagi tingut un fracàs, ja que consideren que ja ha passat per aquesta experiència i no la repetirà. A EEUU, el fet que no  funcioni una empresa, no es considera un fracàs sinó un  procés  de prova i error, part de l’aprenentatge, una experiència més, una aposta. Fins i tot els empresaris d’aquest país enumeren en els “currículum vítae” tots els fracassos professionals. Algú es preguntarà perquè?  El fracàs està considerat com una gran lliçó, i quan major sigui aquest més gran serà el seu valor.

A Espanya tot funciona de forma molt diferent, per desgràcia. Els bancs o  les entitats creditícies recelen d’aquells empresaris que volen crear una empresa i han fracassat en algun intent anteriorment i per aquest motiu es perden grans potencials d’empresaris que podrien haver triomfat i al final és queden pel camí.

Evidentment, fracassar  no és una cosa bona, ni desitjable, però de vegades és requisit necessari o condició prèvia per a l’èxit. Haurem de treure’ns la por a fracassar i a caure en l’error (hi ha una màxima xinesa que diu que un error que no es rectifica, és un segon error), però per l’altra banda hem de ser prudents en la utilització de recursos; saber quins riscos som capaços d’assumir; trobar un encaix entre producte i mercat i per fi respectar la màxima de l’emprenedor àgil: fracassa ràpid, fracassa aviat i, sobre tot fracassa barat.

El fracàs no ha de ser el final d’una idea o d’una etapa, sinó el començament  per a la creació o vertebració d’un gran projecte empresarial.

 

 

Jose Luis solans Pueyo.

Doctor en dret. Professor de l’Escola Universitària de Relacions Laborals. Adscrita a la UDL.

 

 

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar